"Al soci no se li pot enganyar"

Lab a Tarragona: una bona reacció

2011-03-29T18:02:00.008+02:00

Des de fa un temps que no sortim gaire a sopar fora. Tampoc és que abans sortíssim gaire, però ara menys. Fa uns dies, després de gairebé mig any vam tornar a la Pizzeria Faune del c/ Girona (TGN). En aquesta ocasió m'estalviaré els comentaris al respecte. Després de sopar, vam decidir anar a prendre alguna cosa a La Rambla. Em venia de gust un cafè irlandès. Abans no m'agradava però un dia en vaig provar un i, si està ben fet, és una bona opció. Vam entrar al Labelle, però un cop asseguts ens van dir que no en feien, i vam sortir a buscar un altre local. Vam entrar al Lab, a dalt de tot de la Rambla, tocant al Balcó. Abans de res vam preguntar si feien cafè irlandès i ens van dir que sí. Vam seure i vam demanar un irlandès i un tallat.

Van anar passant els minuts i no ens servien. Vaig fer una ullada a la barra i vaig veure moviments. El tallat estava fet, però amb l'irlandès hi havia algun problema. Vam vaure sortir algú corrent...que va tornar al cap d'una estona. Havia anat a buscar la crema de llet. I finalment ens van portar el que havíem demanat. Com si no hagués passat res. Però ens vam queixar, perquè el tallat estava gelat i l'irlandès també, al marge que gairebé no tenia crema de llet i els diferents líquids s'havien barrejat. Ens van canviar el tallat i ens van posar una mica més de crema de llet. Vaig notar que aquí van detectar que la cosa no anava gaire bé. I la veritat és que per part nostra, en aquell moment, era la tercera i última vegada que entràvem en aquell local.

Però la cosa va canviar. Quan vam anar a pagar, l'amo del local va dir que ens convidava: "La cosa no ha salido muy bien hoy, esperemos que la próxima sea mejor, estáis invitados". A mi amb aquest gest, tot i el mal servei, m'han fidelitzat, i quan surti a prendre alguna cosa serà un dels locals que estarà en la pole position de decisió. Per mi, el fet de convidar-te no és tant el valor dels diners sinó que el que està al davant del local valora el bon servei i és conseqüent amb això, i et dóna una pista de què les coses allí es deuen cuidar amb l'objectiu de què la gent s'hi senti a gust.

Taxista: "gràcies per esperar"

2010-07-29T17:05:00.006+02:00

"Bona tarda! Gràcies per esperar". Això és el primer que em va dir el taxista al entrar al seu taxi.

Dimecres passat era a Barcelona i vaig haver d'agafar un taxi perquè feia tard i el bus no arribava. El cas és que jo estava parat en una cruïlla quan vaig veure un taxi parat en un semàfor que venia en la meva direcció. Des de lluny li vaig fer un senyal amb la mà i ell me'l va tornar amb els llums. Ens havíem entès. Mentre m'esperava que vingués, vaig veure venir un altre taxi, que venia d'un altre carrer, i la primera temptació va ser parar-lo i pujar (tenia pressa), però ràpidament vaig reaccionar; acabava d'agafar un compromís amb un altre, i per tant em vaig fer el despistat i el vaig deixar passar. En menys de mig minut, va arribar el taxi que esperava, i al pujar em va agraïr que l'hagués esperat. Havia vist el que havia passat. En un moment es va establir un vincle que va fer que parléssim durant el trajecte com si ja ens coneguéssim.

Es notava i m'ho va dir, que m'estava agraït pel gest que havia tingut: "no és normal el que has fet" em va dir. "Molts dies em trobo que algú em reclama des de lluny com has fet tu, i mentre m'esperen passa un altre i l'agafen". Reclamava respecte i un cert grau de compromís.

Jo crec que és més important aquest petit compromís i respecte que no pas guanyar 30 segons...Jo hi vaig guanyar un trajecte amb una bona conversa i un agraïment.

El Barquet

2009-11-16T16:45:00.006+01:00

Dissabte em vaig endur una grata sorpresa. Em van convidar a sopar al Barquet, al c/ Gasòmetre. Celebràvem el meu aniversari. Tinc entès que és un restaurant dels "de tota la vida" de Tarragona. Però jo, que soc un tarragoní nouvingut, no hi havia estat mai. No sé ben bé perquè però no el tenia a la llista mental de possibles llocs on anar, i sempre hi pensava quan ja havíem escollit. També el tenia considerat de preu elevat, potser això també ajudava a què me n'oblidés fàcilment. Però feia temps que volia anar-hi, també perquè a la cuina hi treballa des de fa molt de temps una persona que conec.

Va ser una d'aquelles vegades que surts content i satisfet. I tot i que no pagava jo, el preu per persona va ser molt assequible: menys de 30€ persona. És clar que tot depèn del que demanis, però el cas és que vàrem menjar molt bé per un bon preu. De primer unes carxofes fregides passades per farina, i un fetge mig-cuit amb torrades. De segon un aerròs caldós amb trompetes de la mort i camagrocs i una punta de bitxo (boníssim!!!, i abundant). De postre un sorbet de farigola i romaní i uns cafès. Acompanyat per un Viñasol.

La carta és molt més àmplia, sobretot en arrossos.

Però tot això no tindria gaire sentit si no anés acompanyat d'un bon servei. És destacable la presència, atenció i amabilitat.

Des de dissabte ja figura a la llista.

Retorn

2009-11-16T16:39:00.004+01:00

Reprenc aquest espai que per motius que no vénen al cas, tenia abandonat des de feia un cert temps. No pas peruqè hagués desaparegut el meu esperit crític ni el meu interès en el servei. I tot i que aquest temps no he fet aportacions al bloc, sí he seguit acumulant experiències bones i no tant bones, que poc a poc aniré deixant-ne constància.

Fisioteràpia López - Archs: un exemple de servei excel·lent

2009-01-10T21:58:00.005+01:00

Això no va de restaurants ni de gastronomia. El blog pretén ser l'expressió de les meves experiències com a client. En aquest cas com a client d'una consulta de fisioteràpia.
Fa uns dies em vaig quedar mig enganxat de l'esquena, i no sabia on anar. Una amiga em va recomanar la consulta López Archs. Ara la porten els fills i filles, abans la dirigia El Sr. Sinto López, que havia estat fisioterapeuta del Nàstic durant 6 anys.
La recomanació sobre un tema que té a veure amb la salut sempre és delicat. T'hi jugues alguna cosa més que fer una descoberta d'un lloc on poder anar a sopar.
Vaig arribar i em van fer passar a la sala d'espera. Portaven una mica de retard i em vaig haver d'esperar una estona, acompanyat d'un Sr. que esperava a la seva Sra. Vàrem passar una bona estona conversant sobre el temps: a fora hi plovia molt.

Al cap d'una estona em van fer passar, era una de les filles del Sr. López: "Et toca, passa si t'atreveixes". Ràpidament em vaig començar a "sentir com a casa". Em va fer una sèrie de preguntes per saber què tenia, i em va fer una primera insepcció. Encara no sé ben bé perquè però em vaig marejar una mica i em vaig haver d'estirar una estona. Per tal que m'anés recuperant em va oferir unes pastes. I mica en mica van anar fent el fet i em vaig anar recuperant. Les pastes i la conversa, distreta i interessant. Un cop recuperat vaig passar al "potro". Abans de començar, em va oferir de posar la música que preferís. La pensava trobar per internet. Li vaig demanar algo de Paco de Lucía, m'agrada la guitarra, i és el primer que em va venir al cap perquè el dia abans havia estat intentant tocar-ne una cançó. Però no ho va trobar, i finalment vàrem escoltar alguna cosa més a prop dels seus gustos que dels meus, però de fet, la música no la vaig sentir, en tota l'estona no vàrem parar de xerrar. No era un massatge de relax el que m'esperava, ja ho sabia, i ja n'havia rebut fa alguns anys quan jugava a futbol. Però va passar ràpid.

Vaig tenir una grata sorpresa: un servei professional, un bon preu i un tracte exquisit. Vàrem quedar que si a primers de la setmana que ve no em feia mal, no calia que hi tornés, i pel que vaig veient segurament serà així, per tant de moment no hi hauré de tornar; però si mai em passa res més, ja sé on he de trucar. Tenen un nou client fidelitzat.

Koop, una oferta interessant

2009-01-10T21:35:00.009+01:00

Soc persona que quan a un lloc m'hi sento a gust i ben atès -suposo que com la majoria-, repeteixo. Fa un temps que he descobert el Koop, i fa un temps que el freqüento. És una de les ofertes gastronòmiques de la part alta de Tarragona. Podríem dir que no fan res de l'altre món, però el valoro per petits detalls, que per mi són importants.

L'oferta es basa en una selecció d'amanides, llesques, entrepans i enrotllables (una espèicie de creps). I en quant a vins, només en recordo un, el de la casa, que és el que acostumo a demanar, un vi de la DO Montsant, el Serè, del Celler Vendrell i Rived, una garnatxa, també a un preu molt bo. Com deia, res de l'altre món, però pots dinar o sopar per un preu molt assequible.

Però el que valoro més, i que pel que he pogut anar comprovant és un bé escàs, és l'atenció dels cambrers. Llocs on menjar bé i abon preu no n'hi ha gaires, però l'afegit d'un bon tracte, el fa un lloc especial.

L'únic "pero" o debilitat: al ser un lloc petit, quan està ple s'hi concentra força gent uns molt a prop dels altres i hi ha una mica de soroll. S'hi permet fumar; per alguns aquest serà un valor afegit, per altres un factor de descarte.

Sobre Sevilla_3: bars i restaurants

2009-01-02T13:11:00.005+01:00

M'havien dit que al sud es menjava molt bé, bo i barat. Que gairebé podies dinar o sopar amb les tapes que et posaven al demanar un vi o una canya. Vam marxar de Sevilla sense haver trobat un lloc on ens "regalessin" una tapa. Cal fer una diferència entre els dos barris que vam conèixer: Santa Cruz i Triana, separats pel Guadalquivir.

El barri de Santa Cruz, és el centre i centre històric, on hi trobes la majoria de monuments i esglésies (La Giralda i La Catedral, la Pl. España, l'Ajuntament, La Maestranza, La Torre del Oro, Jardines de Alcázar..), i on està ple de bars, bodegues i restaurants. El denominador comú que ens vam trobar va ser, en quant a producte, tapes cares i poc abundants; en quant a servei, poca hospitalitat. La majoria dels que ens van servir no eren autòctons, ni semblaven tenir molt d'interès en el que feien. Fins ara només havia escrit sobre "el servei a Tarragona", però a Sevilla -a Barcelona era evident- he comprovat que la falta de vocació de servei no és exclusiu de Catalunya. Alguns dels motius que han pogut portar a aquesta situació els he anat comentant, i els aniré ampliant en altres posts.

En un dels bars, vàrem preguntar què portava una tapa i no ho sabia (suposo que ningú li havia preguntat abans, i tampoc s'havia preocupat de saber-ho). En un altre bar, em vaig fixar com tallaven el pernil: una noia d'origen sudamericà que tenia certes dificultats per tallar i els talls que sortien semblaven més per posar al caldo que per degustar.

Un dels dies al vespre, després de l'èxit dels bars autòctons, vàrem anar a sopar a una pizzeria. Hi entrava amb unes certes expectatives, perquè a l'entrada hi tenien una fotografia del mític actor -humorista- Totò, però el que ens vam trobar era l'antítesi dels valors que promulgava l'actor.
No havíem acabat de seure que ja va venir el cambrer i ens va preguntar què volíem beure, i li vaig dir si es podia esperar una mica que encara no havíem tingut temps de mirar la carta. Vaig rebre la primera mirada de pocs amics. Ara sí, quan ja portàvem una estona, va venir una altra cambrera i ens va preguntar què beuríem. Havíem decidit beure vi negre, però la majoria dels que hi havia a la carta eren italians. Vaig preguntar si tenien vi de la casa i quin era. Em van dir que sí, que era Catalán. Ah! Catalán! em va sorprendre una mica que a Sevilla, el vi de la casa fos Catalán, i vaig preguntar quin era. I em va dir -de no gaire bones maneres- que no ho sabia, que era Catalán; i com que no em debia veure convençut, em va dir -amb mirada desafiant-: "si quieres te lo miro". Ho va anar mirant, i al tornar ens diu: "Pues no, no es Catalán, es de Badajoz o de un sitio de estos". Vaja, es debia haver confós, perquè l'interès per atendre bé el tenia de sobres.... Al final ens vàrem beure un vi italià de la regió de Veneto, de la varietat Merlot, que tenien a temperatura ambient. Abans m'havia preguntat si el volia fred o del tiempo. Li vaig preguntar si el tenia en nevera regulada i em va dir que si, i que el portava. Va tornar dient que no en tenien de fred i ens el va posar del tiempo.

Mentre menjàvem, em vaig adonar que en un racó de la barra, estaven xiuxiuejant els dos cambrers i una parella, que semblava que eren els amos, i ens miraven tots de reüll: imagino que debien comentar que no érem uns bons clients. Un bon client no pregunta, no provoca situacions imprevistes als cambrers. Allò és casa seva i manen ells, i el client només té deures i cap dret. No crec que representin l'esperit d'en Totò.
Al marge de tot això, el menjar estava molt bo!.

L'endemà...l'altra cara de Sevilla

El dia següent -ja marxàvem- vàrem buscar algú que ens pogués fer de prescriptor per poder menjar bé. A la recepció de l'hotel hi havia una noia de Triana, i ens va recomanar 3 llocs on acostuma a anar ella (Bar la Antigua, Cervecería La Grande, Bar La Blanca Paloma).

Hi vàrem anar tot passejant -tot i la pluja- per la riba del Guadalquivir. Els dos primers eren tancats, però finalment vàrem anar a parar a La Blanca Paloma. Allí hi vam trobar una altra Sevilla: amabilitat, prescripció, autenticitat, preu. És un bar relativament petit, a prop del pont de Los Reyes Católicos, a 5 minuts del mercat, al mateix C/San Jacinto, on hi ha 4 taules que has d'agafar al vol quan algú s'aixeca; la resta de gent menja a la barra. Nosaltres vam estar una bona estona a la barra però al final vam aconseguir una taula -vam tenir certa sort però ho necessitàvem perquè portàvem hores caminant. Mentre érem a la barra, una senyora gran s'estava menjant una tapa d'alguna cosa que cobrien unes gulas. Li vaig preguntar què era, i em va dir que Mero con Gulas, pídelo que está buenísimo em va dir. Aquesta va ser la primera recomanació perquè al cap d'una estona em va dir que demanés solomillo a la Antigua: "No está a la carta pero te lo hacen, pídeselo a este chico alto". Ho vaig demanar i estava boníssim. Però la veritat és que crec que qualsevol cosa que m'hagués recomanat ho hagués encertat perquè tot el que vam demanar estava boníssim. La veritat és que tardaven una mica a servir-te però el bar estava molt ple, i es veia que te les feien al moment.

Vam menjar revuelto de papas con jamon, mero con gulas, solomillo a la Antigua, rosada rebozada, y gambas al ajillo. Plats contundents. Y cinc cerveses i dos cafès. 19€ per cap.

El primer dia, quan vam arribar també hi vam ser i hi vam dinar. Després de buscar una mica vam preguntar a un senyor que regentava un colmado. Ens va dirigir cap a un carrer on segurament no haguéssim anat a parar mai pel nostre compte; havíem de trobar un bar que es deia Los Arcores. Hi vam arribar i a la porta hi posava comidas caseras. A dins, s'hi respirava l'ambient d'un bar típic de barri, amb gent de Sevilla que sortia a menjar alguna cosa el dissabte.
Vaig preguntar si tenien menú i ens van dir que sí: primer i segon plat (a triar entre 5 per cada plat), postre, pa i beguda: 8€.

Si hagués de recomanar a algú sobre Sevilla li recomanaria Triana.

Sobre Sevilla_2: La Carbonería, flamenc envasat per turistes

2009-01-02T12:51:00.004+01:00

Del sud, i de Sevilla en particular, tenia molt d'interès en el flamenc. N'escolto molt a casa, i n'he sentit molt en directe i n'he vist ballar bastant, sobretot a Barcelona (Paco de Lucía, Tomatito, Vicente Amigo, Morente, Duquende, Cristina Hoyos, Joaquín Grillo, Jorge Pardo, i molts altres menys "famosos").

Una de les primeres coses que vaig mirar va ser on poder escoltar flamenc -sobretot si podia ser improvisat - de manera "autèntica" en un lloc autèntic. I vàrem preguntar-ho a diferenta gent. Una noia molt amable de l'única oficina de turisme que vàrem trobar oberta, inicialment ens recomanava els típics "teatres" de flamenc, amb entrada de més de 30€ preparat per turistes. Però al veure que ja sabíem una mica de què anava ens va dir que havíem d'anar a altres locals on es tocava flamenc "més autèntic". O anàvem a Triana, als voltants del c/Betis, o a La Carbonería. Era dissabte, i ens quedava a prop La Carbonería, i ens hi vam apropar. Inicialment ens va agradar, perquè era lo primer que vèiem, i perquè semblava algo autèntic, però mica en mica ens vàrem adonar de quina era la veritat del tema. Un local -amb dues sales, la primera hora actuen a la sala gran i la segona hora a la petita- on la majoría érem turistes -la gent de Sevilla no va allà-, i ells, els que actuen ho saben. Entre ells i el públic hi ha una línia infranquejable, no hi ha complicitat, comunicació. Ells fan el seu espectacle -diria fins i tot que en alguns moments amb un cert despreci- i se'n van. Està tot preparat. És un local que no té rètol a la porta, que hi has d'anar expressament i perquè ho saps, però quan arribes està a petar de gent. Suposo que es deuen pensar que la majoria dels que entren allà no saben res de flamenc. I el cert és que si en saps una mica t'adones que els que actuen tampoc són res de l'altre món.
Una de les coses que em va agradar més del local van ser els cartells que hi tenen penjats.

Ens vàrem quedar amb les ganes de trobar llocs més autèntics o almenys no tant preparats. Ens recomanaren la Madrugá, a Triana, però ja no vàrem ser a temps d'anar-hi.

Sobre Sevilla_1: efectes de la globalització

2009-01-02T12:19:00.006+01:00

Aquestes festes de nadal, he passat uns dies a Sevilla. Hi tenia posades grans expectatives. No havia estat mai al sud d'Espanya, i no perquè no m'interessés sinó perquè sempre que disposava de vacances coincidia amb els mesos de més calor a la zona, i sempre havia acabat anant cap al nord, on la climatologia és més agradable. Ara, aprofitant la proximitat de l'aeroport de Reus, m'he pogut escapar uns dies amb facilitat.

Pensava -potser per desconeixement- trobar-me amb un caràcter simpàtic i acollidor del sevillà, amb una cultura autèntica, i amb una oferta gastronòmica econòmica, i no ha estat així. Un dels aspectes que més m'interessa sempre, ja sigui al mateix lloc on visc però sobretot també quan surto, és la relació amb la gent. Per mi és la millor manera d'aproximar-te i conèixer la realitat del lloc, intentant així adoptar més una posició més "d'autòcton" que no de "turista". Pensava com deia, que això seria molt fàcil a Sevilla, i no ha estat així. Ens hem trobat -potser no hem estat de sort- amb gent distant, poc acollidora.

I amb un aspecte afegit: en molts casos ens hem trobat que qui ens atenia (ja sigui en un bar, restaurant o museu) no era persona espanyola ni molt menys de Sevilla. L'aspecte negatiu del fet és que en aquests casos, qui t'atén no coneix allò que t'està venent, no forma part del servei sinó que és un simple intermediari entre allò que es ven (el producte o servei) i el que compra (el client).Crec en la figura del prescriptor, del qui coneix allò que ven i és capaç de recomanar-te i de donar-te un valor afegit més enllà del que un coneix, perquè l'especialista, l'autòcton, el que viu i coneix la cultura del lloc és ell i tu -el turista, el client- ets el que no sap.

Per posar un exemple: vàrem anar al Museo del Baile Flamenco. La primera persona que ens va atendre, amb prou feines ens podia entendre parlant en castellà, i ens va poder explicar molt poc del que allí hi trobaríem. Evidentment vaig desisitir de fer cap pregunta específica. A mí m'interessava el tema -m'agrada el flamenc, tant el ball com la guitarra i el cant, i la cultura que l'envolta- i possiblement hagués preguntat alguna cosa sobre les que tenia alguns dubtes.
Vàrem veure el "museu" (diria que fill de Cristina Hoyos y Antonio Gades), i al sortir, quan estàvem passejant per la botiga, va passar una altra companya recepcionista, d'aspecte oriental, i ens va preguntar si ens havia agradat el museu; suposo que debíem fer aspecte de turistes estrangers perquè ens va dir: "A GOOD MUSEUM?"

En línies generals, en aquest aspecte Sevilla m'ha decebut molt.
He de fer una excepció -que ampliaré en un altre moment- amb el cas de Triana (a l'altra banda del Guadalquivir).

La crisi aguditza l'enginy; i la vocació de servei!

2008-10-03T22:51:00.003+02:00

Llegia ahir al Diari de TGN una notícia sobre algunes iniciatives que alguns bars i restaurants de reus havien pres per fer fornt a la crisi. Porta per títol "Imaginación y tapeo ante la crisis". Un restaurant ha decidit no pujar el preu del menú l'any vinent, però la iniciativa més enginyosa és la de donar la possibilitat de no pagar el menú si el client encerta quins són els ingredients del plat. Difícil de guanyar però interessant! També és difícil que et toqui la loteria, la primitiva o la quiniela i cada setmana hi juguen milers de persones.
Un altre dels restaurants ha arribat a un acord amb unes bodegues per poder oferir un bon vi a bon preu. I és que el client, per reduïr el cost del sopar ara, acostuma a demanar vi de la casa.
Altres restaurants estan canviant els plats, oferint propostes més econòmiques com les tapes o les llesques, cosa que no havien fet fins ara.
Però el que m'ha sorprès més de la notícia ha estat un destacat d'una frase pronunciada per un membre de la unió de botiguers de Reus: "El tracte al client ha de ser excel·lent". La cosa no tindria rellevància si això fos tot, però sí per la justificació de la frase: "en temps de crisi, l'exigència del consumidor és més gran i per això, l'atenció i el tracte han de ser excel·lents". Perfecte! Arribem al cap del carrer. L'atenció ha de ser excel·lent només en temps de crisi?
Sí és cert que en "temps de crisi", o quan l'oferta és més gran que la demanda, el que ofereix ha de ser més enginyós per atraure o fer arribar allò que vol vendre al consumidor, però em nego a acceptar que una de les coses que s'ha de millorar és el servei; aquest no hauria d'estar supeditat als vaivens de l'economia; hauria de ser un dels pals de paller de qualsevol "empresa".

El mercat de la verdura: encara hi ha entesos

2008-09-27T13:46:00.006+02:00

Feia temps que algú no em recomanava sobre el que era millor que m'emportés a casa. Avui, al mercat de la verdura, el que encara es planta els dissabtes i dimecres a la Plaça del Fòrum de Tarragona -ja veurem fins quan, de moment té bona salut; a altres llocs tinc entès que aquest tipus de compra cada vegada va a menys, doncs la gent més jove té altres hàbits; els dissabtes que m'hi apropo, soc dels pocs joves que hi ha comprant- quan anava a comprar taronges, he preguntat a quan anàven, i m'han dit el preu. I quan em dispsava a omplir la bossa el noi que porta la parada m'ha preguntat perquè les volia: "Són per fer suc?, si és així, mllor que t'emportis aquestes mandarines que són acabades de collir, una mica aspres però amb una mica de sucre es soluciona. Les taronges porten un any a la càmara". No sé si és perquè he tingut en compte el raonament que m'ha fet o simplement perquè m'ha sorprès que algú, entès en el que fa -com crec que hauria de ser tothom que està darrera "un taulell"- em recomanés, i m'he deixat portar per la prescripció. He omplert una bossa de mandarines. I estic segur que he fet la millor elecció.

En tots els dissabtes que he freqüentat el mercat m'he trobat molt poques vegades en aquesta situació. Alguna vegada, un dels pocs pagesos que encara queden -la resta, la majoria, a excepció d'uns joves agricultors d'aliments ecològics que també visito cada dissabte, són clients de Mercabarna-, de Torredembarra, també m'havia aconsellat.

Tot això contrasta amb una experiència que vaig tenir fa un parell de dies en un petit supermercat de la Via Augusta. Era mig matí, m'havia aixecat molt aviat i no havia tingut temps d'esmorzar bé, i la panxa em reclamava que ingerís alguna cosa. No tenia gaire temps perquè feia tard a la visita d'un client, i vaig entrar al super en busca d'alguna cosa. I, tot i que fa temps que els he deixat de banda en benefici de fruites i altres àpats més saludables, vaig anar en busca d'uns "donuts". No els trobava i com que tenia pressa, vaig preguntar a la noia que omplia els lineals -l'única del supermercat- si tenien donuts. La seva resposta va ser contundent: "Pues no sé, si no estan por aquí será que no hay". La seva resposta no em va donar confiança, i fiant-me de la meva intició, que em deia que n'hi havia d'haver, vaig donar un tomb pels passadissos (n'hi ha tres de curts), i al girar me'ls vaig trobar.

En un altre ocasió, aprofundirem sobre aquest contrast que aquí es posa de manifest

Trastevere; una grata sorpresa

2008-09-27T11:42:00.002+02:00

Avui he dinat al Trastevere de Tarragona (c/Méndez Núñez, 15), i m'he endut una grata sorpresa. Deixaré al marge els preus -que m'han semblat un pèl elevats- i el fet que sigui una franquicia. En aquest blog he mostrat certa predilecció per aquells locals familiars, propers, autèntics, on en molts casos s'hi respira improvització.
En el cas d'avui tot al contrari. Els processos estan treballats. Es nota que algú hi ha pensat i hi està a sobre. En alguns casos potser no es duen a la pràctica amb l'agilitat necessària, però el que m'ha cridat l'atenció és que s'hi respirava una voluntat de servir bé. Hi ha qui podrà dir-me que això no és res de l'altre món o que no n'hi ha per tant. Potser no, però en comparació a les últimes experiències...el llistó estava molt baix.

M'ha servir una cambrera, estrangera, que entenia poc de castellà, i que es notava que feia poc que treballava allí. Però hi posava ganes, i sobretot se li notava la vocació de servei (que no submisa). I en molts casos, això, l'actitud, és el que compta. Perquè de saber com funciona el negoci ja en té temps, però en canvi, l'actitud, si no la tens, costa més d'aprendre; de fet, no s'aprèn. Fa uns anys, en un curs de Direcció comercial, un dels professors que tenia, que era consultor en una Consultora de Marketing (Ferré Trenzano Consulting Grup) ens explicava que ells, a l'hora de fer seleccions de personal, moltes vegades feien crives sense haver-se mirat els currículums. D'entrada els hi era igual si tenien masters o no, el que volien saber era si tenien "collons": "Si no el té, el master ja li pagarem, però si no té collons, què en farem, això no es pot aprendre!!!, ens deia".

Doncs bé, l'ideal seria haver-me trobat amb una noia amb actitud i aptituds, però aquesta segona, no dubto que en poc temps la tindrà.

"Esto no me gusta nada"

2008-09-23T22:43:00.003+02:00

Avui, a la dutxa del gimnàs, parlava amb el meu amic Albert sobre un dels escrits que havia fet al blog, concretament sobre el de Castillo Javier. Em deia que havia estat molt suau i els havia deixat prou bé. I és cert, no vaig ser objectiu per no perjudicar als cambrers. Suposo que aquests, ho fan tant bé com poden o com saben; possiblement la seva actitud no sigui la més idònia per estar de "cara al públic". Però el meu raonament és que el problema no és pas d'ells. Els culpables de la situació són uns altres:

Per una banda, l'empresari:
Quan un té una empresa, si vol donar un bon servei es preocuparà que aquells que han d'actuar i treballar en nom de l'empresa, estiguin capacitats per fer-ho. Si no ho estan i els contracten, una de dues, o el que contracta no hi ha pensat -i és una mica irresponsable- o tant li fa, i per tant, tant li fa donar un mal servei.

Per l'altra, el client:
L'empresari està massa acostumat a que "coli". Si no ens queixem les coses no canvairan. Nosaltres mateixos, el dia que vàrem anar a aquest restaurant, no ens vam queixar pas; si bé no vàrem deixar propina -cosa que sí acostumo a fer sempre que no soc maltractat- ni en farem bona propaganda. I segurament no hi tornarem.

Ens hauríem dequeixar més! perquè si esperem que ho canviï "l'empresari"....

La Botifarra, una bona opció!

2008-09-21T11:57:00.002+02:00

Una bona oferta de fomatges i embotits, un bon tracte , i bon preu! Això és el que trobareu a la Botifarra, un bar-restaurant al C/Caredenal Cervantes, entre C/Fortuny i C/Unió. I això és que ara per ara, es troba a pocs llocs. S'hi compelix l'equació d'una bona relació qualitat-preu. Pots menjar-hi prou bé per menys de 15€, i el servei -al marge del tracte familiar- està a l'alçada de les expectatives.

En un moment de crisi com l'actual, quan molts restaurants han hagut i hauran de tancar, perquè les possibilitats de les famílies ja no són les mateixes, i entre altres coses, es surt menys a menjar fora, la Botifarra se'n veu beneficiada. Els que acostumaven a ser clients de la Botifarra, encara s'ho poden permetre, perquè es tracta d'una despesa petita, i potser molts que no n'eren, la descobriran, perquè serà una opció que es podran permetre. I si la coneixen, hi tornaran.

Ho haveu vist! El tòful ja no és le que era

2008-09-21T11:33:00.005+02:00

Haig de reconèixer que des que el Tòful (de la pl. del Fòrum) ha canviat de propietaris, només hi he anat dues vegades, però n'hi ha hagut prou per adonar-me'n que ja no és el que era. Res a veure. Ni en l'oferta de plats ni en el servei i l'atenció. L'experiència d'ahir al vespre -dissabte de sta. tecla- va ser digne d'exemple del que des del primer dia pretén reflectir aquest blog: un motiu per reflexionar sobre la vocació de servei.

Faré un breu relat de com es van anar succeïnt els aconteixements. Anava amb el meu germà, la seva dona i el seu fill. L'objectiu era picar alguna cosa. La primera opció va ser la Pl. de la Font, però al final -per la gran quantitat de gent que hi havia- ens vam decantar per la Pl. del Fòrum. I per defecte, en aquest lloc sempre acostumava a anar al Tòful. Vàrem preguntar si hi havia taula. Ens van dir si teníem reserva. No en teníem. I ens va dir que seria molt difícil. Però quan encara no havia acabat de pronunciar la frase, es va girar cap a les taules i en va veure una de lliure. Ens la va oferir. Allò que semblava tant difícil s'havia resolt.

Al cap d'uns minuts ens van venir a prendre nota. Però encara no ens havia portat la carta. "Disculpeu, és que anem molt estressats" (frase repetida varies vegades tant a la nostra taula com a les del costat"). Evidentment, va ser disculpada. Encara no sabíem el que ens esperava! A partir d'aquí, van començar a portar-nos plats a la nostra taula. Molts plats. De tots els que van portar, només 5 eren per nosaltres. I ens en van arribar a oferir més de 10. Els cambrers s'equivocaven de taula. Vam arribar a suggerir-los -amb la voluntat de facilitar-los la feina- que numeressin les taules. Ja les tenien numerades!!!, ens van dir. Llavors, on estava el problema? És que anaven molt estressats ens van dir. Una sennyora de la taula del costat, que ho va sentir, va deixar anar el seu comentari: "És increible, s'ofeguen en un got d'aigua!". Res més cert, no n'hi havia per tant. Per les taules que hi havia, eren cambrers de sobre. El que sí que faltava era algú que posés ordre i organització. A més, quan un cambrer venia a la taula i veia que s'havia equivocat, no tenia cap inconvenient en donar les culpes a altres companys cambrers o a la cuina. Tota una mostra de solidaritat i d'implicació amb "l'empresa".

Finalment vam acabar. I vam demanar el compte. Després d'esperar més de 15 minuts vam preguntar què passava. No trobaven la nota i l'estaven buscant. Ens vam esperar una estona més. i al cap d'una estona, el meu germà va tornar a anar a preguntar. No apareixia la nota i ell es va oferir per dir-los què és el que teníem. "No, no, que l'hem de trobar", li van dir. I ens vam esperar una estona més. Al cap d'uns minuts, va sortir la cambrera i li vam perguntar si n'hi havia per gaire. La seva resposta va ser contundent: "Yo de ti me levantaba y me iba"!

En el fons, un regust amarg, ja no per la mala experiència del servei rebut, sinó per la constatació de què s'ha perdut un dels bars més típics de Tarragona on s'hi feien esmorzars de forquilla i s'hi respirava encara una autenticitat especial.On haurà anat a parar tot el que allí es respirava? S'ha esvaït o s'ha traslladat a un altre lloc? Em temo que la resposta està clara.

El cafè, el cafè curt i el cafè curt amb gel

2008-09-12T00:09:00.003+02:00

Abans prenia més cafès, sobretot quan menjava fora de casa. Des de fa un temps, sobretot des que vaig deixar de fumar, en prenc poc. A casa, si prenc alguna cosa és tè, i al bar o restaurant, si en prenc, cigaló de marie brizard, o cafè curt o cafè curt amb gel. En el cas del cafè curt, ja acostumo a tenir problemes perquè el que et porten sigui un cafè curt. Normalment és un cafè no-llarg. I amb el cas del cafè curt amb gel -amb molt de gel-, la cosa ja es complica una mica més. Sí, cafè curt amb gel! sempre que demano això el cambrer fa una cara de sorpresa! i em mira com si estigués una mica tocat o com si no sabés el que em dic, perquè deuen pensar: si es posarà el cafè amb l'aigua i es diluirà, perquè el vol curt, li posem llarg i serà el mateix.

Però no és el mateix. Si ho demano així és per alguna cosa. Tinc la meva teoria. Que no deuen conèixer la majoria dels que posen cafès als bars. Un cafè curt és igual a un cafè consistent, carregat, perquè no ha tingut temps de caure gaire aigua. L'aigua dilueix el cafè i a més, l'escalfa. Amb el cafè curt tens un cafè concentrat i com que no està gaire calent, si el tires a un got amb molt de gel, es refreda a l'instant, i així, tens pots prendre't un cafè concentrat fred. Aquest és el motiu. I té lògica.

Castillo de Javier

2008-09-11T23:42:00.003+02:00

Ahir vaig anar a sopar amb uns amics al restaurant Castillo de Javier de Salou. Gairebé sempre que hi havia anat -poques vegades- ho havia fet amb amics que coneixien el responsable de la sala, i sempre ens havien tractat molt bé. Ahir vàrem tenir una gran sorpresa respecte el servei. No ens vàrem sentir gens ben atesos. El servei no s'adequa a la nota que et passen abans de marxar. Ens varen atendre 4 cambrers diferents, entre ells no hi havia comunicació ni coordinació. Potser és perquè la majoria d'ells no eren d'aquí, i no debien conèixer la màxima de què el client sempre té la raó. En varies ocasions un d'ells "se'ns van encarar". Ara bé, el primer que ens va tractar malament va ser el que ens va prendre nota; el responsable de la sala.

Potser m'equivoco, però crec que hi hauria d'haver alguna relació entre el que acabes pagant i el servei que reps. El menjar molt bé, però crec que no n'hi ha prou. Un altre cop, expectatives decebudes. Sembla ser que el servei està molt malament. Segurament per mal pagat, el fan persones d'altres països, immigrants, poc preparats. La culpa no és pas d'ells, sinó de qui els contracta, o del que li paguen.

M'atrau l'autenticitat

2008-07-18T15:10:00.001+02:00

Estic una mica cansat de les franquícies i de les botigues, bars i restaurants impersonals. Costa trobar llocs autèntics. Allà on hi ha autenticitat no hi pot haver decepció, perquè l'únic que et venen és allò que veus. Et pot agradar o no, però no hi ha expectatives decebudes.

A Tarragona, hi ha dos llocs que he freqüentat força últimament i que respiren aquesta àurea. Es tracta de dos bars típics i històrics de Tarragona: un és el Bar JOIA, de la Rambla Nova (cantonada em sembla amb Roger de Llúria), on encara es poden fer esmorzars interessants i on el tracte és perfecte.

L'altre d'un altre estil però no per això menys autèntic, el bar Las Vegas, a la part alta, a la Pl. Sant Antoni; te'l trobes de front només passar l'Arc de Sant Antoni.

Aneu-hi i comproveu-ho.

Al Lizarrán s'hi menja bona carn...i s'hi parla "xinès"

2008-07-17T22:27:00.003+02:00

Aquesta setmana he tornat al Lizarrán de la Pl. de la Font, a sopar amb els meus pares. En principi anàvem a picar alguna cosa però amb la carta a la mà ens vam animar amb una selecció de plats una mica més contundents. El meu pare es va decantar pel bacallà -això sí, de tots els 5 o 6 que hi havia a la carta, només en tenien un-, la mare per un revoltillo de gambes i pebrots del piquillo i bacallà, i jo, des de fa un temps, que sempre que m'assec al Lizarrán a sopar, trio l'entrecot -val a dir que és un dels llocs que he menjat la millor carn.

Ens va servir un noi xinès. D'intenció no n'hi faltava, però entre el desconeixemnet de l'idioma i dels plats, va costar que ens entenguéssim. Al cap d'un parell de minuts d'haver demanat va aparèixer una altra noia xinesa, que ens portava un plat. D'entrada vam quedar sorpresos per la rapidesa, però al fixar-nos-hi vam veure que el plat no era per nosaltres. Li vam dir i el va oferir a la taula del costat. Tampoc no era el seu destí.

Al cap d'una estona, la "xinesa" va tornar amb un altre revoltillo. Donada l'experiència anterior ens hi vam tornar a fixar, i casualment, tampoc no era el que havíem demanat. Li vàrem dir però no es va donar per entesa i ens va contestar: "si, levoltilo, pala comel". Per un moment em vaig haver de pessigar per adonar-me de veritat si estava a la plaça de la font, o em trobava a un restaurant xinès. Quan entres a un R. xinès, ja assumeixes que en el llenguatge hi predomina la lletra "l", però no al Lizarrán de la Pl. de la Font.
Al final es va donar per aludida, i tot somrient es va emportar el plat -vàrem estar a punt de deixar-ho estar. Al cap d'una bona estona va tornar, aquest cop sí, amb el plat que tocava.

Tots tres plats estaven boníssims. La matèria prima i la cuina perfecte, el servei ....

El Gintonic...en la mateixa tònica

2008-07-17T21:22:00.001+02:00

Alguns dies, quan surto de nit, tinc un cert dilema sobre el què beure. De possibilitats n'hi ha moltes però jo normalment em debato entre cervesa -ha de ser ben fresca- i un gintonic -poc carregat-.

La cervesa té l'avantatge que és molt més amiga de l'economia familiar. Però per altra banda, normalment després d'haver sopat, almenys a mi, em costen de passar.

Moltes vegades opto per un gintonic = bombay (normal o saphire) amb tònica. Això sí, tinc certes manies. M'agrada -i és que hi ha una gran diferència- amb un bon raig de llimona espremuda (i en el seu defecte pulco envasada), i m'agrada també amb un got ample.

D'un temps ençà, en molts dels llocs que he anat les meves manies han estat un problema, gairebé irresoluble. Les normes les marca l'establiment -per descomptat- i això sí, el preu per un d'aquests no baixa dels 6€.

Els dos últims exemples, en dos locals de TGN. Un el cap de setmana passat, quan vaig demanar un got ample me'l van acabar posant però ja em van dir que m'estaven fent un favor. De llimona exprimida no en tenien, i em van dir que era molt estrany perquè la gent no ho demanava. Una de les camareres, amb més vocació de servei, va agafar una llimona, la va partir i ens la va exprimir allà mateix al got. Perfecte finalment, però entrebancs inicials.

L'altre cas en una terrassa a l'aire lliure prop del mar. Ens van servir el "cubata" en got de plàstic, i no hi va haver manera de què el canviessin. Tenien ordres de fer-ho així. El preu era de 7€. Suposo que com que tampoc es queixa ningú....

Doncs bé, els gintonics en la mateixa tònica de servei que hem anat comentant!

La llei de l'oferta i la demanda

2008-07-12T22:19:00.002+02:00

En principi, el marketing i el marketing de comunicació tal i com el coneixem neix quan l'oferta és més gran que la demanda, quan el que ofereix un servei és conscient que té una forta competència i que el consumidor té molt on escollir. Llavors és quan té la necessitat d'invertir -diferents recursos: en creativitat, en diners- per aconseguir seduir aquell potencial client que té moltes novies per escollir. En aquell moment s'hi esforça tant com pot i el client és el rei.

Tal com deia quan vaig iniciar aquest blog, el motiu principal era perquè creia que en l'oferta de serveis, per molts motius -i es tractava d'anar-los desxifrant- aquesta equació havia canviat: el client ja no és el rei. S'adapta. El matracten i no es queixa. Paga religiosament, i se'n torna cap a casa.

Des de fa uns mesos, en tots els àmbits de la societat es parla de Crisi. I això fa que moltes empreses vegin les orelles al llop perquè hi comença a haver impagats, perquè hi ha menys clients, perquè les coses ja no van tant galdoses com anaven. I pel que he pogut anar veient, tothom comença a tractar millor als qui els donen de menjar, als seus clients. Potser això farà tornar a canviar les tornes. Esperem-ho! No hi ha mal que per bé no vingui!

Rossvand: expectatives decebudes

2008-06-21T20:00:00.005+02:00

Segur que sí! aquesta és la frase que pronunciàvem l'Albert i jo -en un to clarament irònic, entre nosaltres- mentre sortíem del restaurant després d'haver fet el menú del dia. Era en resposta a la proposta que ens feien les camareres mentre marxàvem: esperem que torneu, que no sigui l'última vegada. Nosaltres volíem dir que no, que segur que no tornaríem, però ni ens atrevirem ni calia fer-ho explícit.

No hi ha res com defraudar les expectatives d'un client. I si les defraudes, d'alguna manera és perquè el client se les ha creat, però també perquè algú li ha ajudat a crear-les. I en aquest cas em refereixo al restaurant Rossvand de Port Tarraco de Tarragona.

L'entorn de Port Tarraco convida a elevar les expectatives. I l'entrada i la decoració del restaurant també. El servei ajuda a rebaixar-les. Perquè al final, en tots els serveis, el que és determinant són les persones, i en tots els sentits ens defraudaren. Poca gràcia, poc coneixement dels plats, llarga espera abans de ser servits i també entre plat i plat.

La carta del menú -molt elegant- et reb amb una introducció on s'hi llegeix -en tres idiomes- una frase que atribueixen a Woody Allen però que crec que algú abans d'ell segur que ja l'havia dit: El que no s'equivoca és perquè no ho ha intentat. Nosaltres ho intentarem, i ens equivocarem. Intentarem en aquest cas, no ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra.

És una llàstima...

Lizarran: ¿Autenticitat del nord?

2008-06-15T23:05:00.002+02:00

Feia algun temps que no entrava a un Lizarrán. Dissabte vaig ser al de la Pl. de la Font de Tarragona. Quan feia una estona que hi era, parlant amb el meu amic, en Tito, em vaig adonar que el grup de cambrers podria ben bé representar una delegació de la ONU: argentins, espanyols, marroquins, i marroquines, xinesos ... Una barreja un pèl complicada: l'autenticitat del nord en mans d'uns cambrers que possiblement no coneguin molts dels plats (aliments) que allí es presenten.
En un primer moment vaig pensar que el que m'agradaria seria trobar realment una taberna vasca a la Pl. de la Font de Tarragona. De fet aixì és com va començar la història de Lizarrán amb dues tabernes a Sitges.

Actualment, en el món que vivim no hi ha marxa enrera i locals com Lizarrán, són un bar-restaurnat més on un dels requisits dels candidats a cambrer segur que no és el de tenir coneixement del que és una taberna vasca. Com en la majoria de bars, qui fa aquesta funció són estranegers a qui segur que paguen un sou molt baix.
I això tampoc és impediment per -almenys al de la Pl. de la Font de TGN- sentir-te ben servit. Puc assegurar que s'hi menja bé i s'hi està bé, però des del meu punt de vista, almenys en aquest cas, i vist des d'una visió del marketing, és un punt dèbil.

Mentre estàvem prenent un vi, vam viure un fet que té a veure amb tot això. Jo ni me n'havia adonat, però de fons se sentia una música. Era música àrab. Un senyor que tenia al costat va i li diu a l'únic cambrer espanyol, i que ell debia creure que mostraria una certa complicitat: "Sólo faltaba esto, no hay bastante con los camareros que además nos tienen que meter esta música!".
Completament en desacord amb el comentari d'aquest senyor, entre altres coses perquè m'agradava el que sonava, però era una altra mostra d'aquestes paradoxes en el concepte que s'ofereix.

Una llança a favor de l'autenticitat: Cal Faune

2008-04-09T14:58:00.003+02:00

Fa unes setmanes he RE-descobert la pizzeria Cal Faune que hi ha al c/ Girona de Tarragona. Fa molts anys hi havia menjat, però des de llavors, no hi havia tornat més, i potser estic parlant de més de 10 anys. Des que treballo a Tarragona, alguns dies tinc el costum de passar per aquest carrer, i normalment quan hi passo és tancat, però moltes vegades em deia a mi mateix que un dia hi havia de tornar, però en els moments decisius, aquells en els que prens la decisió d'anar a un lloc a un altre, Cal Faune no formava part de la meva llista mental, fins que un dia al migdia , tot passejant, m'hi vaig trobar al davant i hi vaig entrar.

Ara, després d'haver-hi anat varies vegades en poc temps, me n'adono que des del primer moment em va captivar. És un lloc diferent a l'oferta de restauració actual: bàsicament ens trobem amb franquícies, de preu mig, molt impersonals, o amb restaurants, amb atenció més personalitzada però de preu elevat. Cal Faune és un racó diferent, és un lloc autèntic, tant per la seva decoració, com per l'atenció del propietari, com pel que s'hi pot menjar, i tot per un preu molt assequible.

Cal Faune és un lloc diferent, que segurament coneix gran part dels tarragonins perquè té història (em sembla recordar que porta més de 30 anys), i que per tant ha viscut diferents modes, però que ha sabut mantenir la seva pròpia personalitat. En un món on tot està cada vegada més globalitzat, on es valora poc el servei, és bonic tenir un lloc com aquest on poder anar a sopar i passar una bona estona. Això sí, sempre que hi hagi taula perquè no es permeten fer reserves.

Sopar al Serrallo de Tarragona: Cal Joan

2007-12-31T10:58:00.000+01:00

Era dijous 27 de desembre, i anàvem a celebrar un aniversari. Havíem escollit un dels restaurants de Tarragona que fan els millors musclos a la planxa, però estava tancat per vacances. Ens dirigírem al Serrallo pensant que allí, segur que trobàvem algun restaurant obert. Volíem anar a la Galera, recordant una vegada que ens hi vàrem menjar un arròs de llomàntol molt bo, però també estava tancat, en aquest cas "por enfermedad del servicio". Ens ho posaven difícil. Perquè la temperatura del carrer tampoc estava per donar gaire tombs. Tot i així, vàrem passejar una mica i ens plantàrem davant de Cal Joan. Per una banda en teníem molt bones referències d'alguns coneguts, però per altra, ja feia temps, hi havíem estat i no en teníem gaire bon record. No sabíem ben bé perquè però ens sonava que no ens havia anat gaire bé. Tot i així, després de repassar la carta, hi vàrem entrar. L'anunci d'una sopa de peix ens va fer decidir (tot i que després ens vàrem decantar per altres plats).
Gairebé tot el restaurant per nosaltres sols. El compartíem amb una taula de 4 i 3 persones més del servei (i suposadament algú més a la cuina que no vàrem arribar a veure). Ja de seguida, ens va venir al record el perquè del desencant de l'última vegada: l'atenció del personal tornava a deixar molt que desitjar. Però no hi vàrem donar gaire més importància.
Ens va venir una cambrera a prendre nota. Li vàrem dir que teníem alguns dubtes sobre els plats, i al no saber respondre-les va venir la seva companya. En aquest cas sí ens va saber explicar en què consistia un arròs caldós amb rap i cloïses i allioli (bàsicament volia saber com anava integrat l'allioli), però també li vàrem preguntar sobre els musclos, si eren de roca i petits i si eren bons, amb un intent de recordar els de Can Bonachi (on teníem intenció d'anar inicialment), i ens va dir que sí. I ens van servir els plats. Dues respostes ben diferents. Els musclos, vàrem estar a punt de deixar-los; res a veure amb el que ens havia dit: si havien de ser petits i tendres, ens van servir uns musclos grossos i secs. L'altre plat va ser una altra cosa: un arròs boníssim que el recomano. Ens varen deixar la cassola a la taula i ens en vàrem menjar 3 plats cadascú.

Hi deu haver qui en deu tenir prou amb què li serveixin un bon arròs, tot i que el cambrer no li sàpiga explicar en què consiteix el plat o et vengui uns musclos de roca quan no ho són, i que un tercer cambrer aparegui a la taula i reculli plats i en deixi d'altres sense dir res ni mirar a qui està atenent, però a mi m'agrada i espero alguna cosa més que això, i acostumo a triar els llocs en funció de si és acollidor i de si, a més de bon menjar, et fan sentir a gust. El que es mereixia un gran aplaudiment era el cuiner de l'arròs amb rap! Però dubto de què hi torni una altra vegada. Per mi l'atenció és important.

He trobat alguna referència per internet que va en el mateix sentit: Informa't

Vocació de servei

2007-12-13T22:49:00.001+01:00

Com diu el titular del Blog, aquest és un espai on tinc la intenció de deixar per escrit les meves experiències "com a client". No sé si és molt pretensiós esperar que d'altres hi aportin també les seves experiències i es pugui convertir en un espai de debat sobre la situació del servei -ja sigui en un restaurant, a una botiga, al tren, a l'Ajuntament, a un hotel, a l'escola, a la Universitat- a la nostra societat. Darrerament he tingut repetides males experiències en la posició de client. I m'ha portat a preguntar-me si és una tendència que no té volta enrera i que l'atenció entre les persones cada vegada és de més mala qualitat. M'agradaria debatre sobre si això és així o no i sobre quins poden ser els motius. És un tema ampli, perquè les causes poden ser moltes: l'educació, els salaris, la immigració, la globalització, la individualització... És per tant un blog sobre sociologia, ètica, marketing, política-social

En alguns casos, els motius poden estar en què les empreses contracten a personal poc qualificat en coneixements, poc qualificat en vocació de servei, i poc implicat amb l'empresa per la qual treballa. Segurament en part, un salari baix és la base del problema, però el cas és que el resultat és que quan un entra a un bar, a un restaurant, a una botiga de roba, a una botiga de sabates, o va amb tren ... són massa les vegades que el preu que s'acaba pagant va acompanyat d'un mal servei.

Moltes vegades he estat també a l'altre costat del taulell, ja sigui servint en un bar, en un restaurant, o donant servei i atenent als clients de les empreses en les que he treballat. A mi sempre m'ha mogut el fer la feina ben feta, donar un bon servei, i sobretot, estar el més a prop possible de donar una mica més del que el client espera.

S'està perdent la vocació de servei?

He trobat un article a internet que aborda aquest tema.
Els propers posts seran experiències i reflexions sobre aquest tema.