El Barquet

Dissabte em vaig endur una grata sorpresa. Em van convidar a sopar al Barquet, al c/ Gasòmetre. Celebràvem el meu aniversari. Tinc entès que és un restaurant dels "de tota la vida" de Tarragona. Però jo, que soc un tarragoní nouvingut, no hi havia estat mai. No sé ben bé perquè però no el tenia a la llista mental de possibles llocs on anar, i sempre hi pensava quan ja havíem escollit. També el tenia considerat de preu elevat, potser això també ajudava a què me n'oblidés fàcilment. Però feia temps que volia anar-hi, també perquè a la cuina hi treballa des de fa molt de temps una persona que conec.

Va ser una d'aquelles vegades que surts content i satisfet. I tot i que no pagava jo, el preu per persona va ser molt assequible: menys de 30€ persona. És clar que tot depèn del que demanis, però el cas és que vàrem menjar molt bé per un bon preu. De primer unes carxofes fregides passades per farina, i un fetge mig-cuit amb torrades. De segon un aerròs caldós amb trompetes de la mort i camagrocs i una punta de bitxo (boníssim!!!, i abundant). De postre un sorbet de farigola i romaní i uns cafès. Acompanyat per un Viñasol.

La carta és molt més àmplia, sobretot en arrossos.

Però tot això no tindria gaire sentit si no anés acompanyat d'un bon servei. És destacable la presència, atenció i amabilitat.

Des de dissabte ja figura a la llista.

Retorn

Reprenc aquest espai que per motius que no vénen al cas, tenia abandonat des de feia un cert temps. No pas peruqè hagués desaparegut el meu esperit crític ni el meu interès en el servei. I tot i que aquest temps no he fet aportacions al bloc, sí he seguit acumulant experiències bones i no tant bones, que poc a poc aniré deixant-ne constància.

Fisioteràpia López - Archs: un exemple de servei excel·lent

Això no va de restaurants ni de gastronomia. El blog pretén ser l'expressió de les meves experiències com a client. En aquest cas com a client d'una consulta de fisioteràpia.
Fa uns dies em vaig quedar mig enganxat de l'esquena, i no sabia on anar. Una amiga em va recomanar la consulta López Archs. Ara la porten els fills i filles, abans la dirigia El Sr. Sinto López, que havia estat fisioterapeuta del Nàstic durant 6 anys.
La recomanació sobre un tema que té a veure amb la salut sempre és delicat. T'hi jugues alguna cosa més que fer una descoberta d'un lloc on poder anar a sopar.
Vaig arribar i em van fer passar a la sala d'espera. Portaven una mica de retard i em vaig haver d'esperar una estona, acompanyat d'un Sr. que esperava a la seva Sra. Vàrem passar una bona estona conversant sobre el temps: a fora hi plovia molt.

Al cap d'una estona em van fer passar, era una de les filles del Sr. López: "Et toca, passa si t'atreveixes". Ràpidament em vaig començar a "sentir com a casa". Em va fer una sèrie de preguntes per saber què tenia, i em va fer una primera insepcció. Encara no sé ben bé perquè però em vaig marejar una mica i em vaig haver d'estirar una estona. Per tal que m'anés recuperant em va oferir unes pastes. I mica en mica van anar fent el fet i em vaig anar recuperant. Les pastes i la conversa, distreta i interessant. Un cop recuperat vaig passar al "potro". Abans de començar, em va oferir de posar la música que preferís. La pensava trobar per internet. Li vaig demanar algo de Paco de Lucía, m'agrada la guitarra, i és el primer que em va venir al cap perquè el dia abans havia estat intentant tocar-ne una cançó. Però no ho va trobar, i finalment vàrem escoltar alguna cosa més a prop dels seus gustos que dels meus, però de fet, la música no la vaig sentir, en tota l'estona no vàrem parar de xerrar. No era un massatge de relax el que m'esperava, ja ho sabia, i ja n'havia rebut fa alguns anys quan jugava a futbol. Però va passar ràpid.

Vaig tenir una grata sorpresa: un servei professional, un bon preu i un tracte exquisit. Vàrem quedar que si a primers de la setmana que ve no em feia mal, no calia que hi tornés, i pel que vaig veient segurament serà així, per tant de moment no hi hauré de tornar; però si mai em passa res més, ja sé on he de trucar. Tenen un nou client fidelitzat.

Koop, una oferta interessant

Soc persona que quan a un lloc m'hi sento a gust i ben atès -suposo que com la majoria-, repeteixo. Fa un temps que he descobert el Koop, i fa un temps que el freqüento. És una de les ofertes gastronòmiques de la part alta de Tarragona. Podríem dir que no fan res de l'altre món, però el valoro per petits detalls, que per mi són importants.

L'oferta es basa en una selecció d'amanides, llesques, entrepans i enrotllables (una espèicie de creps). I en quant a vins, només en recordo un, el de la casa, que és el que acostumo a demanar, un vi de la DO Montsant, el Serè, del Celler Vendrell i Rived, una garnatxa, també a un preu molt bo. Com deia, res de l'altre món, però pots dinar o sopar per un preu molt assequible.

Però el que valoro més, i que pel que he pogut anar comprovant és un bé escàs, és l'atenció dels cambrers. Llocs on menjar bé i abon preu no n'hi ha gaires, però l'afegit d'un bon tracte, el fa un lloc especial.

L'únic "pero" o debilitat: al ser un lloc petit, quan està ple s'hi concentra força gent uns molt a prop dels altres i hi ha una mica de soroll. S'hi permet fumar; per alguns aquest serà un valor afegit, per altres un factor de descarte.

Sobre Sevilla_3: bars i restaurants

M'havien dit que al sud es menjava molt bé, bo i barat. Que gairebé podies dinar o sopar amb les tapes que et posaven al demanar un vi o una canya. Vam marxar de Sevilla sense haver trobat un lloc on ens "regalessin" una tapa. Cal fer una diferència entre els dos barris que vam conèixer: Santa Cruz i Triana, separats pel Guadalquivir.

El barri de Santa Cruz, és el centre i centre històric, on hi trobes la majoria de monuments i esglésies (La Giralda i La Catedral, la Pl. España, l'Ajuntament, La Maestranza, La Torre del Oro, Jardines de Alcázar..), i on està ple de bars, bodegues i restaurants. El denominador comú que ens vam trobar va ser, en quant a producte, tapes cares i poc abundants; en quant a servei, poca hospitalitat. La majoria dels que ens van servir no eren autòctons, ni semblaven tenir molt d'interès en el que feien. Fins ara només havia escrit sobre "el servei a Tarragona", però a Sevilla -a Barcelona era evident- he comprovat que la falta de vocació de servei no és exclusiu de Catalunya. Alguns dels motius que han pogut portar a aquesta situació els he anat comentant, i els aniré ampliant en altres posts.

En un dels bars, vàrem preguntar què portava una tapa i no ho sabia (suposo que ningú li havia preguntat abans, i tampoc s'havia preocupat de saber-ho). En un altre bar, em vaig fixar com tallaven el pernil: una noia d'origen sudamericà que tenia certes dificultats per tallar i els talls que sortien semblaven més per posar al caldo que per degustar.

Un dels dies al vespre, després de l'èxit dels bars autòctons, vàrem anar a sopar a una pizzeria. Hi entrava amb unes certes expectatives, perquè a l'entrada hi tenien una fotografia del mític actor -humorista- Totò, però el que ens vam trobar era l'antítesi dels valors que promulgava l'actor.
No havíem acabat de seure que ja va venir el cambrer i ens va preguntar què volíem beure, i li vaig dir si es podia esperar una mica que encara no havíem tingut temps de mirar la carta. Vaig rebre la primera mirada de pocs amics. Ara sí, quan ja portàvem una estona, va venir una altra cambrera i ens va preguntar què beuríem. Havíem decidit beure vi negre, però la majoria dels que hi havia a la carta eren italians. Vaig preguntar si tenien vi de la casa i quin era. Em van dir que sí, que era Catalán. Ah! Catalán! em va sorprendre una mica que a Sevilla, el vi de la casa fos Catalán, i vaig preguntar quin era. I em va dir -de no gaire bones maneres- que no ho sabia, que era Catalán; i com que no em debia veure convençut, em va dir -amb mirada desafiant-: "si quieres te lo miro". Ho va anar mirant, i al tornar ens diu: "Pues no, no es Catalán, es de Badajoz o de un sitio de estos". Vaja, es debia haver confós, perquè l'interès per atendre bé el tenia de sobres.... Al final ens vàrem beure un vi italià de la regió de Veneto, de la varietat Merlot, que tenien a temperatura ambient. Abans m'havia preguntat si el volia fred o del tiempo. Li vaig preguntar si el tenia en nevera regulada i em va dir que si, i que el portava. Va tornar dient que no en tenien de fred i ens el va posar del tiempo.

Mentre menjàvem, em vaig adonar que en un racó de la barra, estaven xiuxiuejant els dos cambrers i una parella, que semblava que eren els amos, i ens miraven tots de reüll: imagino que debien comentar que no érem uns bons clients. Un bon client no pregunta, no provoca situacions imprevistes als cambrers. Allò és casa seva i manen ells, i el client només té deures i cap dret. No crec que representin l'esperit d'en Totò.
Al marge de tot això, el menjar estava molt bo!.



L'endemà...l'altra cara de Sevilla

El dia següent -ja marxàvem- vàrem buscar algú que ens pogués fer de prescriptor per poder menjar bé. A la recepció de l'hotel hi havia una noia de Triana, i ens va recomanar 3 llocs on acostuma a anar ella (Bar la Antigua, Cervecería La Grande, Bar La Blanca Paloma).

Hi vàrem anar tot passejant -tot i la pluja- per la riba del Guadalquivir. Els dos primers eren tancats, però finalment vàrem anar a parar a La Blanca Paloma. Allí hi vam trobar una altra Sevilla: amabilitat, prescripció, autenticitat, preu. És un bar relativament petit, a prop del pont de Los Reyes Católicos, a 5 minuts del mercat, al mateix C/San Jacinto, on hi ha 4 taules que has d'agafar al vol quan algú s'aixeca; la resta de gent menja a la barra. Nosaltres vam estar una bona estona a la barra però al final vam aconseguir una taula -vam tenir certa sort però ho necessitàvem perquè portàvem hores caminant. Mentre érem a la barra, una senyora gran s'estava menjant una tapa d'alguna cosa que cobrien unes gulas. Li vaig preguntar què era, i em va dir que Mero con Gulas, pídelo que está buenísimo em va dir. Aquesta va ser la primera recomanació perquè al cap d'una estona em va dir que demanés solomillo a la Antigua: "No está a la carta pero te lo hacen, pídeselo a este chico alto". Ho vaig demanar i estava boníssim. Però la veritat és que crec que qualsevol cosa que m'hagués recomanat ho hagués encertat perquè tot el que vam demanar estava boníssim. La veritat és que tardaven una mica a servir-te però el bar estava molt ple, i es veia que te les feien al moment.

Vam menjar revuelto de papas con jamon, mero con gulas, solomillo a la Antigua, rosada rebozada, y gambas al ajillo. Plats contundents. Y cinc cerveses i dos cafès. 19€ per cap.

El primer dia, quan vam arribar també hi vam ser i hi vam dinar. Després de buscar una mica vam preguntar a un senyor que regentava un colmado. Ens va dirigir cap a un carrer on segurament no haguéssim anat a parar mai pel nostre compte; havíem de trobar un bar que es deia Los Arcores. Hi vam arribar i a la porta hi posava comidas caseras. A dins, s'hi respirava l'ambient d'un bar típic de barri, amb gent de Sevilla que sortia a menjar alguna cosa el dissabte.
Vaig preguntar si tenien menú i ens van dir que sí: primer i segon plat (a triar entre 5 per cada plat), postre, pa i beguda: 8€.

Si hagués de recomanar a algú sobre Sevilla li recomanaria Triana.

Sobre Sevilla_2: La Carbonería, flamenc envasat per turistes

Del sud, i de Sevilla en particular, tenia molt d'interès en el flamenc. N'escolto molt a casa, i n'he sentit molt en directe i n'he vist ballar bastant, sobretot a Barcelona (Paco de Lucía, Tomatito, Vicente Amigo, Morente, Duquende, Cristina Hoyos, Joaquín Grillo, Jorge Pardo, i molts altres menys "famosos").

Una de les primeres coses que vaig mirar va ser on poder escoltar flamenc -sobretot si podia ser improvisat - de manera "autèntica" en un lloc autèntic. I vàrem preguntar-ho a diferenta gent. Una noia molt amable de l'única oficina de turisme que vàrem trobar oberta, inicialment ens recomanava els típics "teatres" de flamenc, amb entrada de més de 30€ preparat per turistes. Però al veure que ja sabíem una mica de què anava ens va dir que havíem d'anar a altres locals on es tocava flamenc "més autèntic". O anàvem a Triana, als voltants del c/Betis, o a La Carbonería. Era dissabte, i ens quedava a prop La Carbonería, i ens hi vam apropar. Inicialment ens va agradar, perquè era lo primer que vèiem, i perquè semblava algo autèntic, però mica en mica ens vàrem adonar de quina era la veritat del tema. Un local -amb dues sales, la primera hora actuen a la sala gran i la segona hora a la petita- on la majoría érem turistes -la gent de Sevilla no va allà-, i ells, els que actuen ho saben. Entre ells i el públic hi ha una línia infranquejable, no hi ha complicitat, comunicació. Ells fan el seu espectacle -diria fins i tot que en alguns moments amb un cert despreci- i se'n van. Està tot preparat. És un local que no té rètol a la porta, que hi has d'anar expressament i perquè ho saps, però quan arribes està a petar de gent. Suposo que es deuen pensar que la majoria dels que entren allà no saben res de flamenc. I el cert és que si en saps una mica t'adones que els que actuen tampoc són res de l'altre món.
Una de les coses que em va agradar més del local van ser els cartells que hi tenen penjats.



Ens vàrem quedar amb les ganes de trobar llocs més autèntics o almenys no tant preparats. Ens recomanaren la Madrugá, a Triana, però ja no vàrem ser a temps d'anar-hi.

Sobre Sevilla_1: efectes de la globalització

Aquestes festes de nadal, he passat uns dies a Sevilla. Hi tenia posades grans expectatives. No havia estat mai al sud d'Espanya, i no perquè no m'interessés sinó perquè sempre que disposava de vacances coincidia amb els mesos de més calor a la zona, i sempre havia acabat anant cap al nord, on la climatologia és més agradable. Ara, aprofitant la proximitat de l'aeroport de Reus, m'he pogut escapar uns dies amb facilitat.

Pensava -potser per desconeixement- trobar-me amb un caràcter simpàtic i acollidor del sevillà, amb una cultura autèntica, i amb una oferta gastronòmica econòmica, i no ha estat així. Un dels aspectes que més m'interessa sempre, ja sigui al mateix lloc on visc però sobretot també quan surto, és la relació amb la gent. Per mi és la millor manera d'aproximar-te i conèixer la realitat del lloc, intentant així adoptar més una posició més "d'autòcton" que no de "turista". Pensava com deia, que això seria molt fàcil a Sevilla, i no ha estat així. Ens hem trobat -potser no hem estat de sort- amb gent distant, poc acollidora.

I amb un aspecte afegit: en molts casos ens hem trobat que qui ens atenia (ja sigui en un bar, restaurant o museu) no era persona espanyola ni molt menys de Sevilla. L'aspecte negatiu del fet és que en aquests casos, qui t'atén no coneix allò que t'està venent, no forma part del servei sinó que és un simple intermediari entre allò que es ven (el producte o servei) i el que compra (el client).Crec en la figura del prescriptor, del qui coneix allò que ven i és capaç de recomanar-te i de donar-te un valor afegit més enllà del que un coneix, perquè l'especialista, l'autòcton, el que viu i coneix la cultura del lloc és ell i tu -el turista, el client- ets el que no sap.

Per posar un exemple: vàrem anar al Museo del Baile Flamenco. La primera persona que ens va atendre, amb prou feines ens podia entendre parlant en castellà, i ens va poder explicar molt poc del que allí hi trobaríem. Evidentment vaig desisitir de fer cap pregunta específica. A mí m'interessava el tema -m'agrada el flamenc, tant el ball com la guitarra i el cant, i la cultura que l'envolta- i possiblement hagués preguntat alguna cosa sobre les que tenia alguns dubtes.
Vàrem veure el "museu" (diria que fill de Cristina Hoyos y Antonio Gades), i al sortir, quan estàvem passejant per la botiga, va passar una altra companya recepcionista, d'aspecte oriental, i ens va preguntar si ens havia agradat el museu; suposo que debíem fer aspecte de turistes estrangers perquè ens va dir: "A GOOD MUSEUM?"


En línies generals, en aquest aspecte Sevilla m'ha decebut molt.
He de fer una excepció -que ampliaré en un altre moment- amb el cas de Triana (a l'altra banda del Guadalquivir).